UNA APROXIMACIÓ AL CONCEPTE D'EDUCACIÓ

Introducció.

Intentarem apropar-nos al concepte d'educació tenint en compte les assignacions històriques i l'evolució del mateix vocable des del seu inici fins a l'actualitat. És clar que l'objectiu d'aquesta aproximació és comprendre l'educació Avui, veure a què respon, quina és la seva finalitat i de quina manera es du a terme. Això ens obligarà a considerar tots els elements que envolten a l'educació: cultura, moral, ètica, societat, família, d'entre altres.

Què s'entén per Educar?

És clar que una cosa és el que s'entén per i una altra el que la cosa és. El que s'entén per correspon a un consens d'utilitat, la qual cosa no vol dir que aquest ús del vocable faci tribut a la seva assignació originària. Les paraules perden la seva afecció primitiva amb l'ús ja que evolucionen i s'adapten a les necessitats que el moment social exigeix. Així, el que s'entén per, de vegades, no s'identifica amb el significat original del terme, entrant en conflicte amb el que la cosa és; que es refereix a l'originalitat del terme. Per això, hem de considerar que les paraules -en la seva assignació- evolucionen fent que el seu significat sigui, de vegades, antagònic amb l'inicial. I el conflicte consisteix en la defensa del terme segons el que s'entén per o el que la cosa és. Per evitar aquesta interessant controvèrsia, en definir Educació, intentarem navegar entre tots dos criteris.

El substantiu Educació procedeix del terme llatí Educatio i significa una cria, criar, una criança. Mentre que el verb Educar s'entén com el procés de facilitar l'aprenentatge. Així, substantiu i verb es complementen en una definició de ser (Educació) i en una pràctica de fer (Educar). Ser i fer apareixen com els elements representatius on l'Educació es desenvolupa expressant-se com una necessitat individual i adquirint sentit en una col·lectivitat.

L'individu es forja; és a dir: és, en col·lectivitat des d'una realitat individual: parteix d’un ésser (realitat individual) a un fer (realitat social o col·lectiva). Aquest forjar és la descripció filosòfica del projecte pedagògic de l'home; ja que aquest, des que neix fins a la seva mort, precisa d'una Educació per desenvolupar les seves funcions més immediates, tant socials com individuals. Per això, el pas de l'ésser al fer, és -en realitat- l'essència de l'Educació, que per ser així és:

• Contínua, perquè sempre ens estem educant, d'una manera o altra.

• Reglada, perquè l'Educació es proveeix d'unes metodologies per ser més eficaç.

• Informal, perquè hi ha formes d'educar que no corresponen a unes directrius establertes per organismes concrets sinó per l'anomenat sentit comú.

• Formal, perquè es regula a través d'institucions educatives.

Podem, amb el que s'ha dit, atrevir-nos a esbossar un concepte d'Educació provisional que anirem ampliant en el recorregut d'aquesta anàlisi. Educar correspon a la necessitat de l'individu, com a ésser, a realitzar-se en societat: fer-se.

Comprenem que la definició provisional és genèrica i abstracta, però que parteix de dos elements fonamentals per entendre el desenvolupament del concepte: ser i fer; ja que l'home és fent-se i es fa sent.

Educar i Aprendre.

Educar i aprendre són conceptes diferents que es complementen de tal manera que l'un no podria donar-se sense l'altre, ja que s'educa perquè algú aprengui i s'aprèn perquè algú ha estat educat. Així, són diferents en la seva metodologia (forma de dur a terme) però iguals en el seu objectiu (fer que l'individu sàpiga).

  Per establir les diferències entre educar i aprendre, construirem un senzill sil·logisme integrat per premisses i conclusió:

P-1. Educar té un caràcter més extrínsec a l'individu mentre que aprendre és més intrínsec: l’educar és donar i l'aprendre rebre.

P-2. L'Educació es realitza de forma voluntària, en cas contrari és aprenentatge.

C. Educar és donar i aprendre és rebre.

Analitzant detingudament el sil·logisme podem veure més del que es pretén mostrar. La conclusió afirma que Educar és donar (informació, continguts, exemples, paradigmes, models, etc.) i Aprendre és rebre aquesta informació. Són, en realitat els elements integrants del sistema de comunicació: Emissor com a Educador i Receptor com a Aprenent. Això vol dir que hem d'incloure un element més en el concepte d'Educació: la Relació; ampliant, d'aquesta manera, el concepte d'Educació que ara quedaria així: L'Educació és un tipus de Relació que s'estableix entre dos o més individus com a necessitat de realització en societat.

La Relació ens ha permès obrir un panorama més ampli al concepte d'Educació. Ara, i basant-nos en el sil·logisme anterior, podem indagar en l'especificitat de la Relació, la qual exigeix ​​-per nominació pròpia- una exigència de relació o condició de relació. Res es relaciona amb res sinó és per un caràcter o caràcters comuns: des de la matemàtica podem veure que la relació numèrica o algebraica correspon a una sèrie de condicions que es donen com comuns entre elles. En general, el mateix succeeix amb els éssers vius i en particular amb l'ésser humà. L'home busca el saber, el comprendre el circumdant: entendre; en definitiva, el sentit de la seva estada al món. Així, desenvolupa la curiositat i indaga i investiga obtenint èxits segons els seus mitjans, capacitat o tècnica. Vet aquí la primera condició de la Relació: la voluntat d'aprendre embolicada en aquesta recerca de trobar un sentit; perquè, en aquesta relació, d'Educador i Aprenent, és fonamental que aquest últim vulgui aprendre; és a dir, tingui la voluntat de conèixer. I la voluntat, en realitat, és l'interès per o la curiositat que ha caracteritzat l'home des de la prehistòria. Amb tot l'exposat, podem seguir ampliant el nostre concepte d'Educació amb aquests dos nous elements: voluntat i interès.

L'Educació quedaria definida, fins al moment, com un tipus de Relació que s'estableix voluntàriament entre dos o més individus moguda per l'interès en comprendre ("el sentit de") les necessàries relacions que es donen en societat on aquest individu es realitza com tal.

Es podrien objectar moltes qüestions a aquesta última definició, però recordem que encara estem construint la carcassa d'aquest complex terme i això ens fa ser cauts i lents en les nostres afirmacions. No obstant això, convé destacar una objecció que ens servirà per ampliar el concepte d'Educació: l'ensinistrament i la domesticació com educació. Formen part realment aquests dos termes del concepte d'Educació? Vegem-ho:

• El terme ensinistrar és molt interessant etimològicament parlant perquè diferents fonts ens donen diferents explicacions. Tot i que avui en dia sembla clar que el verb deriva de sinistre i el prefix en- indicaria fer anar cap a sinistra, és a dir, cap a l’esquerra. Així, podríem dir que  es tracta d’instruir a algú per tal de guiar-lo i encaminar-lo cap a un objectiu específic. Més concretament, en l'àmbit humà, ensinistrar s'entén com un procés continu, sistemàtic i organitzat que permet desenvolupar en una persona les habilitats, els coneixements i les destreses necessàries per exercir un treball en forma eficient. Com podem inferir, l'ensinistrament no implica necessàriament una relació d'educació perquè no correspon a la definició, fins al moment, esbossada; ja que l'ensinistrament no necessita de la voluntat de l'Aprenent per realitzar-se: pot donar-se de forma obligada i desfer la relació voluntària entre Educador i Aprenent transformant-se en quelcom violent.

• La domesticació és el procés pel qual una població d'una determinada espècie animal o vegetal perd, adquireix o desenvolupa certs caràcters morfològics, fisiològics de comportament, els quals són heretats i, a més, són el resultat d'una interacció perllongada i d'una selecció artificial per part de l'ésser humà. Això implica que la seva finalitat sigui la d'obtenir determinats beneficis d'aquestes modificacions. Així, es parla de domesticar a un animal; però, podem dir el mateix d'una persona? Sí, sempre que aquesta persona sigui sotmesa i, llavors, la domesticació s'allunyaria del concepte d'educació per no correspondre a la voluntat de l'Aprenent.

Concloem, fins al moment, en què l’ensinistrament i la domesticació no formen part del procés educatiu com a tal, per ser considerats mancats de voluntarietat. Si és cert que voluntàriament algú pugui sotmetre a un ensinistrament, tan cert és que pot ser ensinistrat sense voler mentre que l'Educació inclou necessàriament una voluntat: una intencionalitat de.